Univers Thiérrée
Creada i dirigida per Victoria Chaplin, Murmures des murs és una coproducció de, entre d'altres socis, el Théâtre de l'Archipel de Perpinyà i El Canal de Salt-Girona en el marc del projecte europeu Escena Catalana Transfronterera. Estrenada el mes de març a La Rochele, ha arribat al Municipal de Girona el 2 i 3 de desembre després de visitar el Festival de Circ del Brasil i alguna ciutat italiana. Murmures des murs s'inscriu en la poètica escènica marca Thiérrée, en un univers sensible que Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin han traspassat als fills James i Aurélia, un univers familiar que té els ancestres en dos pols tan distants i complementaris com Eugene O'Neill i Charles Chaplin.
Precedida per l'èxit de ‘L'oratorio d'Aurélia' i també dirigida per Victoria Chaplin, Aurélia Thiérrée ha tornat amb ‘Murmures des murs'
Somnis corporis
Vaig conèixer Le Cirque Bonjour de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin l'octubre del 1978 a París. L'espectacle em va descol·locar del tot perquè aquella gent no feia circ: només (?) se n'inventaven metàfores i les posaven en escena. Algú encara més descol·locat que jo els va titllar de “circ d'aficionats”, però els anys han demostrat que Le Cirque Bonjour formava part dels pioners d'allò que els francesos van anomenar nouveau cirque, un corrent de mal definir perquè obeeix només a la línia estètica pròpia de cada companyia. D'ençà del 78 que segueixo les creacions dels Thiérrée-Chaplin (Le Cirque Imaginaire, Le Cirque Invisible), com també després les dels seus fills James i Aurélia (del primer, aquí hem vist La veillée des abysses i Raoul; d'ella, L'oratório d'Aurélia). Aquesta família té la mà trencada duent els somnis a escena: els seus universos pertanyen a aquell espai de meravelles que és l'estat de vigília, en què tot esdevé possible i no cal explicar-ho amb paraules. No fan circ, ni il·lusionisme, ni dansa, ni titelles, ni teatre gestual, però els seus espectacles són sempre una amalgama de totes aquestes disciplines posades al servei de la imaginació. Sé positivament que no coneixen la narrativa fantàstica de Pere Calders ni la poesia escènica de Joan Brossa, però les dolls imaginatives dels Thiérrée corren paral·leles a les dels nostres dos autors.
Quan les parets parlen
Una mudança com a punt de partida. El desordre de capses i caixes escampades per terra, d'escales de mà, d'operaris que entren i surten, del film de bombolles que de tant embalar-ho tot esdevé monstre que endrapa. El caos, aquella angoixa dels trasllats que et fa venir tantes ganes de fugir. I quan Aurèlia fuig, aquell desori agressiu de la casa en mudança es trasllada a les façanes del carrer, que l'encalcen i l'abasseguen. Tot es dispara freudianament: objectes i escenografia cobren vida a la impensada, la noia entra i surt per finestres impossibles, s'esmuny dins la soca dels arbres, topa amb personatges irreals, balla i levita a la llum de la lluna, la internen en un psiquiàtric, camina pel paisatge i el paisatge camina amb ella com la lluna quan t'acompanya. De cop i volta som a Nàpols, amb el bullici de sorolls i veus i músiques i cançons (sàviament estilitzat encavalcant en segon pla dues gravacions de Maruzzella).
En una estança on descobrirà camps i boscos sota els esparracs del paper pintat, un vell borratxo l'acabarà violant (magnífica interpretació d'Aurélia amb un titella corpori). Hi ha reeixides il·lusions òptiques: si a L'oratorio d'Aurélia un tren elèctric de joguina li travessava el cos, aquí és ella qui travessa el respatller d'una cadira. Aurélia Thiérrée està eficaçment secundada per Jaime Martínez i Magnus Jakobson en un espectacle que a l'estrena gironina va patir alguna punxada de ritme per problemes tècnics.
Volt de pista · Jordi Jané · El Punt Avui. Edició Nacional 08-12-2011 Pàgina 44