Pallassos sense pista
Els han acomiadat, com a tants altres. Amb el seu ofici a sobre, deambulen pel carrer perduts en la nostàlgia. Repudiats, patètics, entranyables, imaginatius. Són tres pallassos de nas vermell i sabatots. Com els d'abans. Passats de moda. Démodés. Estaran a La Seca Espai Brossa fins al 16 de març. A sota de les esparracades vestimentes hi ha Leandre Ribera -també director-, Enric Casso i Jordi Magdaleno, membres de la Companyia La Tal, que van formar tots tres junts fa gairebé tres dècades. Els acompanya al trombó David Moreno. Parlem amb Leandre, Premi Nacional de Circ. Un gran artista. A ell no el fan fora. El persegueixen des del Japó fins a Austràlia passant pels Estats Units, Israel, Xile, França... Un rodamón amb els carrers i les pistes als seus peus.
«Per sort la crisi no m'afecta. Actuo per tot el món. Les meves històries són universals, encara que a vegades he de canviar els referents de gestualitat segons el públic». En dóna un exemple: «Al Japó, si et toques el cor, et pregunten si tens dolor». Ara està encantat de poder instal·lar-se un mes a casa, a Barcelona. «Costa molt que et programi una sala perquè la meva proposta està en terra de ningú. Ni és teatre públic ni és gran format comercial».
Leandre es va retrobar amb els seus vells amics de La Tal (van estar una dècada com a trio i 19 anys separats) per rendir homenatge a una espècie i una poètica en extinció. El pallasso tradicional, explica, ha desaparegut no només dels escenaris, sinó també de l'imaginari col·lectiu. «Ara se sap tot de les estrelles de Hollywood, de Brad Pitt i Angelina Jolie, però si pregunto si coneixen algun pallasso només saben dir el Krusty dels Simpson». Quan ell era petit, els seus pares sí que coneixien històries dels còmics de la carpa. «Recordo el meu pare que em parlava d'un pallasso suís, que es deia Grock, a qui ell no havia vist mai. Em va explicar que un dia a Alemanya Grock va anar al barber i li va comentar que estava trist i deprimit. El barber el va animar: 'Doncs vagi al teatre del costat, que hi actua un pallasso boníssim'. Era ell».
Avui dia es necessiten guaridors de l'ànima com els clows. Un ofici en auge, informa Leandre. «Hi ha una nova generació de pallassos, s'estan fent molts cursos. És una figura molt especial, no només com a còmic, sinó també perquè té la clau per emocionar el públic. I això és vigent ahir, avui i demà». Ell fa 29 anys que ens cura, il·luminant-nos amb la seva especial mirada al món. «La nostra funció és fer visible la bellesa. Tot té un potencial de bellesa, fins i tot les coses més tristes. A pesar de tots els desastres, tenim el sol, disfrutem-lo». El pallasso es mou «entre Sancho Panza i el Quixot».
Poètica del record
Tragicomèdia de perdedors, Démodés és un espectacle «molt divertit i teatral», subratlla. «¡Som patètics i molt porcs! Traiem la poètica de la pols del record: la caca dels camells, les mitges trencades de la trapezista... Som com bèsties en captivitat, en un zoo». Parlant de bèsties, el clown està en contra de prohibir els animals al circ. «És una mesura barroera. El que seria ideal seria perseguir el maltractament si n'hi ha, però és un treball molt més complex». ¡Alerta!, que ell s'apunta a la transgressió. A més d'un elefant de pega, treu un ésser viu aletejant. «Sí, hi apareix un peix. I tant de bo vinguin els Mossos a rescatar-lo, hi haurà més publicitat».
Leandre i la Companyia La Tal homenatgen el clown tradicional a 'Démodés', una tragicomèdia de perdedors «molt porcs i patètics»