Els proposo una cita amb cinc pallassos excepcionals
Rhum i Monti. Enrico Jacinto Sprocani, Rhum (1904-1953), era un August. Un pallasso de fama mundial que tenia l'admiració dels espectadors i, també, la de Joan Montanyès, Monti, que estava decidit a ferli un homenatge. Però la mort, últimament molt enrabiada amb els que posen una mica de felicitat al cor de la gent, li va enviar un dels seus sobres violetes -sigui dit seguint el relat de Las intermitencias de la muerte, de José Saramago- quan estava treballant en l'espectacle. Els seus pallassos amics i col·laboradors van decidir continuar amb la creació que porta per nom Rhum i que es representa al Lliure.
Martines. La funció comença justament amb els amics pallassos de Rhum una mica avorrits fins que reben una carta que els convoca per fer un bolo (funció). Però ha de ser amb Rhum. No saben on és, perquè els pallassos no es prenen seriosament la mort. El busquen (que bonic com el criden), però troben un cara blanca (el pallasso seriós) anomenat Martines que es convertirà així en August, el pallasso de Rhum i també de Monti. Martines li prendrà el petit barret, l'abric colorit i les llargues sabates a Monti. Això i bona part del seu esperit, perquè Martines va debutar com a pallasso per recomanació, insistència i tossuderia fins a l'esgotament del seu nebot Monti, que als nou anys ja tenia clar què seria de gran.
'Joie de vivre'. Malgrat els antecedents funeraris, aquest espectacle desprèn joie de vivre, il·lusió, i mostra, no ens cansarem de dir-ho, que el pallasso és un personatge imprescindible en la nostra societat. Ho és perquè, com el bufó de la cort, és el que es riu del mort i de qui el vetlla, perquè és l'únic que, amb Quevedo, li pot dir a la reina: "Entre el clavel i la rosa la reina es-coja". Perquè en el seu territori la lògica és una flor que quan l'olores et tira aigua a la cara, i perquè el més natural és pujar a la cadira pel respatller.
El repòquer. Els cinc pallassos de Rhum tenen motius per resultar entranyables. El senyor Arquetti (Joan Arquer) és el cara blanca entremaliat i xerraire; a Martines (Jordi Martínez) ja l'hem presentat; Giuliani (Roger Julià) i Wilha (Guillem Albà) no diuen gran cosa, però quina gràcia que tenen en moure's, i Pepino (Pep Pascual) és el mut que ens recorda Harpo i que no deixa de fer música. Els proposo una cita amb ells. I que ho passin bé!
Rhum